Dia 14: Saigon i Túnels de Cu Chi

Un dia més hem dormit fatal al bus. És un mitjà de transport barat per a motxilers, però s'hi dorm fatal! El tren és més car però s'hi dorm deu vegades millor. 

Doncs bé, després de no dormir res en tota la nit, arribem a les 6,30h del mati a Ho Chi Minh, l'antiga Saigon i capital de Vietnam del Sud. Agafem un taxi fins l'hotel, però no podem fer el check in fins les 2h de la tarda! Preguntem a recepció si ens poden contractar el tour pels tunels de Cu Chi per aquest mateix matí a les 8, però ens diuen que està tot ple i hem de reservar pel tour de la tarda. Així que són les 7 del matí, estem esgotats de no haver dormit res, no tenim habitació ni res per fer fins la 1h del migdia quan surt el tour.

Esgotats, consultem la nostre infalible Lonely planet, i proposa un tour de 3 hores per la part antiga de Saigon, i decidim que és una bona opció per passar el matí. Mig zombies comencem a recórrer els carrerons de Saigon. Comencem pel parc del 23/9 (així es diu), és un parc bonic, però el que més ens agrada, és que a les 8 del matí, hi ha varies zones del parc on fan classes de balls llatins, posen música, i els vietnamites, sense gaire gràcia la veritat, van ballant salsa, batxata, tango... de passos de ball se'n saben un munt, però la gracia no la tenen enlloc.

Continuem pel mercat de Ben Thanh, el mercat més famos de Saigon, i allò és un paradís de roba i souvenirs barats, i evidentment, alguna cosa ha caigut, ens hem comprat les semarretes del Barça amb la senyera per 6 euros cada una. No es la autèntica per descomptat, vale, però per 6 euros està més que bé!! I a part, poder passejar per aquests mercats asiàtics, és un plaer, són super xulus, caòtics, plens de vida, on pots trobar absolutament de tot! Jo m'hi passaria hores i hores badant per aquests mercats!

Continuem la passejada pel carrer Dong Khoi, mirat botiguetes, els milers de motos que passen i vigilant no morir en l'intent de creuar el carrer, i hem parat a prendre alguna cosa en un bar, perquè la calor i el cansament ens estaven matant! A les 12h hem anat a dinar a un restaurant vietnamita que recomenava la Lonely Planet, el Temple Club, i hem menjat molt i molt bé!

A la 1h del migdia ja estàvem a l'hotel per esperar que ens vinguessin a buscar per anar als túnels de Cu Chi. La millor opció per visitar-los, és contractar un tour organitzat que ofereixen absolutament a tots els hotels i agències, ja que al quedar una mica apartat de la ciutat, arribar-hi pel teu compte, és més complicat, requereix de més estona, i molt més car. Si que en un tour en grup hi ha l'afecte llauna de sardines en un minibus, però per una visita d'una tarda ho podrem aguantar!

Fem unes dues hores amb el minibus fins la zona de Cu Chi, i allà comencem la visita. Però abans d'explicar com ha estat la nostre visita a aquest punt clau per al desenvolupament de la guerra del Vietnam, posem en atecedents de què va passar en aquesta zona i perquè es tan important...

La zona rural de Cu Chi, es troba a la part nord de la ciutat de Ho Chi Minh, a uns 70 quilòmetres, i la seva visita estrella son els Túnels de Cu Chi, que permeten conèixer de primera mà la història més recent de la guerra de Vietnam.

La Guerra de Vietnam va ser una guerra que es va prolongar des de 1964 fins 1975 pel control de Vietnam del Sud. Els dos bandos en conflicte van ser la República Democràtica de Vietnam i el Front d'Alliberació Nacional (també conegut com el Viet Cong), un moviment guerriller de Vietnam del Sud per una banda, i una coalició integrada per Estats Units, la República de Vietnam, Austràlia i Corea del Sur per l'altre. Va acabar amb la derrota dels Estats Units, la retirada de les seves tropes, i la reunificació de Vietnam sota el control del govern comunista de Vietnam del Nord.

Ho Chi Minh (Saigon) va ser durament castigada durant la guerra. Els americans van bombardejar la zona de manera incessant, fent de la ciutat un lloc tant desolat i perillós, que la única alternativa va ser viure sota terra. Els pagesos, durant el dia llauraven a els camps, i a la nit, d'amagat, excavaven els túnels.

Aquests túnels tenien una longitud total de 250 quilòmetres, dividits en 3 nivells, on van arribar a viure fins a 16.000 persones. Estàven formats per un eix principal amb moltes ramificacions secundàries i connectades amb els refugis, sales, i les entrades a altres túnels. Tenien unes dimensions interiors de 0,5 a 1 m. d'ample, on sempre s'havia d'avançar ajupit, tot i que actualment han sigut ampliats pels turistes. 

El disseny dels túnels era en zig-zag, i servien d'enllaç entre diferents pobles (alguns passaven inclús per sota de rius). Els vietnamites utilitzaven els túnels per moure's d'un lloc a l'altre de la selva, i atacar a l'enemic per sorpresa i desaparèixer sense deixar rastre.

La vida en els túnels era increïblement dura, l'aire estava viciat i el menjar, que sempre era escàs, es descomposava molt ràpidament. Les aranyes, formigues i mosquits proliferaven. Molts guerrillers patien de malària o avitaminosis. Tot i això, van desenvolupar tot un estil de vida subterrani. Hi havia casaments i neixements. També es feien conferències per pujar la moral, hi havia sales de reunions, dormitoris, cuines, sales de primers auxilis i fins i tot hospitals on no faltaven quiròfans. També va créixer una gran indústria que fabricava mines amb bombes nord-americanes sense detonar. 

Els túnels estaven tan ben camuflats que inclús els Americans va arribar a muntar un campament sobre els túnels sense ni tan sols adonar-se'n. Van ser descoberts per casualitat per un sergent Americà, tot i que mai van arribar a saber-ne l'enorme magnitud i longitud. No podien enviar-hi soldats a l'interior, ja que estaven plens de trampes, i eren massa estrets pels soldats americans i l'armament. Per això inicialment van utilitzar aigua, gasos tòxics i explosius per intentar neutralitzar els túnels, però no van tenir efectivitat més enllà dels primers centenars de metres del túnel. Després van utilitzar gossos per buscar les entrades als túnels, però van ser fàcilment despistats, ja que els vietnamites utilitzaven uniformes de soldats americans, o simplement pastilles de sabó que els robaven als americans, per despistar els gossos amb la olor.

Després de molts fracassos, van declarar la zona de Cu Chi zona de guerra oberta, on els soldats teníen total llibertat per obrir foc a discreció i també es va bombardejar la zona, fet que obligava als del VietCong a estar dies i dies seguits dins els túnels.

Aquests túnels van jugar un paper de gran importància en la resistència del Viet Cong contra les tropes d'Estats Units, i van ser definitius en el desenllaç i la victòria Vietnamita de la Guerra de Vietnam. 

Nosaltres comencem la visita amb l'explicació sobre un mapa de la zona, de les dimensions d'aquests túnels, que enllaçaven Saigon amb les diferents viles rurals de la zona de Ci Chi. Després a traves de maquetes i maniquís situats enmig de la selva, es fa una recreació de com havia de ser la vida dins els túnels i de les guerilles del Vietcong. També hi ha una demostració de les diferents trampes que els soldats del Vietcong amagaven per la selva per ferir o matar els soldats de EEUU.

I finalment, la visita estrella del reorregut és poder endinsar-se durant uns metres per aquests túnels. Actualment hi ha una petita part d'aquests túnels que ha estat rehabilitats, i s'han engrandit, per a poder ser visitats pels turistes. S'ha d'anar ajupit i endinsar-se de genolls per un túnel estret i humit d'unes dimensions de 1,2 x 0,8 metres (originalment eren encara més estrets), i avançar a les fosques durant diversos metres, per poder experimentar per pocs segons, les condicions tan dures de vida durant la guerra del Vietnam. Existeix un tunel de 100 metres de llargada que és el que poden fer els turistes, però que no cunda el pànico! aquest túnel te sortides a l'exterior cada 20 metres, per si algu s'agobia i no vol continuar, ja que la sensació és realment claustrofòbica!

Tot i que al principi no ens feia gens de gràcia entrar als túnels, al final ens atrevim, pero amb 40 metres ja en tenim prou, que allò és cada vegada més estret i fosc! Però ha estat bé probar la sensació que es devia tenir, encara que sigui per uns segons.

I després d'això, dues hores de tornada fins a Saigon, veient els milers de motos que intenten entrar a la ciutat! I una bona dutxa que ens mereixem més que mai, i ara a sopar alguna coseta ràpida i a dormir aviat, que ja no podem més amb la nostre ànima.

Marta i Jordi, des de Ho Chi Minh (Saigon).